‘N chèl fósch,

fà sberlüs la tò lüce

 

Zét che scàpa a bunura,

i à sintìt di  rumùr póch lé sura,

i tratègn ol respìr,

e l’è tanta la pura,

e prima che l’ riès ol mesdé

 l’è stàcia crüdél la natüra.

Gh’è zét söl segràt che la lücia

‘n del  vèd  scomparì i sò fadighe

 ‘n sèma la  róba e i memòrie pö care,

 le scór tante làcrime amare.

I cör gl’è ferìcc

Camurù fò ‘n cuntrada l’è dré a mör,

a l’islissa co l’pràt e l’ sprofónda,

com’ la föria de l’ónda,

vèrs ol fónd de la ria.

 Madunina,

  a l’è quase Nadàl,

 stàga apröf a sta zét l’è ferida,

la àrda vèrs ol cél e la ciàma;

‘n chèsto fósch fà sberlüs la tò lüce,

e fàga sént ol calùr d’öna mama.

 

 

IN QUEL BUIO,

FAI SPLENDERE LA TUA LUCE

Gente che fugge di prima mattina,

 hanno sentito

rumori strani poco sopra,

si trattiene il respiro, è tanta la paura,

e prima che arrivasse mezzo giorno

è stata crudele la natura.

C’è gente sul sagrato che piange

nel vedere scomparire le fatiche di una vita,

insieme a cose e memorie più care,

scorrono tante lacrime amare.

I cuori sono feriti,

 Camorone là in contrada sta per morire

scivola col prato e sprofonda,

come la furia dell’onda

verso il fondo della ripa.

Madonnina,

 tra poco è Natale

stai vicina a questa gente ferita

che guarda verso il celo e ti chiama;

in questo buio, fai splendere la tua luce

e fagli sentire il calore di una mamma.

 

Alessandro Pellegrini 28.11.2002